amb tu oloro la sal
amb tu albiro què
amb tu oloro la sal i escolto als infants
i la seva rara joia que no s’apaga i aleshores
voldria encendre tots els fanals amb el meu pit
amb tu agafar aire podria precedir el cant
amb tu no hi ha mesura
com per a què sota quin cel
he regalat llits hauré imantat feres
però de vegades et vols morir de vegades
jo em dec a l’home i tu a la meva paraula
dominaràs sens dubte l’angoixa
*
amb tu em dec a l’home a l’aire
la nit s’apaga
d’un parell de fanals he imantat els infants
puc oblidar-me de la sal
amb tu voldria prendre la meva palabra i dominar
amb tu no hi ha mesura i l’angoixa necesita
menys raons sota el cel
tu et vols encendre de dia i aleshores jo
amb el meu pit albiro què com per a què
amb tu escolto i amb tu oloro
de quins llits podries precedir la sal
que amb tu joia estranya
totes les feres hauré regalat
per quantes a quantes de més
el seu cant té hores per acabar-se
i de vegades oloro morir però de vegades amb tu
no
***
Poema de Hacia la mudez, de Sergio Espinosa (Kriller71 ediciones)
Traducción al catalán: Maria Antònia Massanet
Fotografía: Laura Rosal
